EL CENS DE VÍCTIMES, UNA EINA DE FORMACIÓ EN CREIXEMENT

Encara que per regla general, quan escoltem o llegim vocables com a “repressió”, “víctimes”, “franquisme”, automàticament pensem en els milers i milers d’executats i els més milers d’empresonats i exiliats després de la guerra civil, parlar de víctimes de la repressió implica molt més.

Com es diu en la LLEI 14/2017, de 10 de novembre, de la Generalitat, de memòria democràtica i per la convivència de la Comunitat Valenciana, “el colp d’estat militar del 18 de juliol de 1936 contra el govern legítim de la Segona República va donar pas a una llarga i cruenta guerra civil que en totes dues rereguardes es va traduir en un esclat de violència que va costar la vida a milers de persones; una vegada finalitzada la guerra, la repressió institucionalitzada pels vencedors va continuar durant una prolongada dictadura”. I com continua dient la mateixa llei, “La grandesa de la democràcia és que, a diferència dels règims totalitaris, és capaç de reconéixer la dignitat de totes les víctimes enfront de la intolerància, més enllà de les opcions personals, ideològiques o de consciència de cadascun. En aquest sentit cap un reconeixement a totes les víctimes de la violència política”, és a dir, les víctimes del franquisme, però també les de la violència política incontrolada en la rereguarda republicana, amb la finalitat que els supervivents, els seus amics i familiars, en suma, la societat sencera, siga coneixedora de l’ocorregut i se senta reconeguda d’una manera justa.

Aquesta llei apel·la al reconeixement i a la restitució per a tots els valencians i valencianes que van patir la il·legitimitat dels consells de guerra, dels tribunals de responsabilitats polítiques, del Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme o el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) entre altres, però també ho fa amb tots aquells que van patir l’actuació dels anomenats “incontrolats” durant els primers mesos del conflicte, o dels tribunals populars que, integrats per elements de partits i sindicats, aliens completament al món de la judicatura i de les lleis, van intentar donar un caire legalista a qui no deixava de ser una massacre: reconeixement de la injustícia de les condemnes, de les sancions i de qualsevol altra forma de violència personal produïdes per raons polítiques, ideològiques, de gènere, d’orientació sexual o de creença religiosa.

Des del punt de vista cronològic, és parlar d’un període de temps que abasta des del moment mateix de la fracassada revolta de juliol de 1936 (fracàs transformat en una cruenta guerra), i que va molt més enllà de la immediata postguerra, fins a la mort del dictador –en el llit, malalt, vell, trenta-sis anys després de finalitzada aqueixa guerra que va donar base i cos a aqueix franquisme i aqueixa repressió–, i l’entrada en vigor de la Constitució espanyola de 1978 (de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana en el nostre cas) després de la truculenta transició i el “tot lligat i ben lligat”.

La Llei 14/2017 de 10 de novembre, en el Títol I es refereix al dret de les víctimes a la veritat, dret que implica, entre moltes altres coses, l’obligació i el compromís de les institucions públiques de procurar la identificació de les víctimes a través d’un cens d’aquestes, i un procés d’identificació de les desaparegudes. Per això, la Generalitat, a través de l’Institut Valencià de la Memòria Democràtica, els Drets Humans i les Llibertats Públiques, ha de confeccionar un cens de víctimes en el territori de l’actual Comunitat Valenciana, al qual s’incorporaran els valencians i valencianes d’origen que van morir fora d’aquest, en defensa de la llibertat, la justícia social i la democràcia, en qualsevol circumstància vinculada a l’exili i al desplaçament forçat, fent referència expressa als morts en els camps de concentració nazis.

La magnitud del vocable i del qual representa el converteix en un projecte obert, en el qual s’aniran inserint progressivament aquells casos que es vagen coneixent després de la consulta de nous arxius, investigacions, etc. en cadascuna de les facetes del fenomen repressiu; insercions, correccions o eliminacions, que de tot pot haver-hi. El lapse de temps de què disposa l’equip encarregat de l’elaboració del cens de víctimes, comporta la necessitat de limitar-se a algunes d’aqueixes facetes que apareixen en l’ampli ventall, i centrar-se i reiterar en alguns punts que ens són més coneguts, deixant “els altres” per a després, per a una altra ocasió, malgrat no ser ni menys importants ni menys repressius, encara que, a vegades, més desconeguts.

Parlar de víctimes, és parlar del resultat de l’aplicació d’una violència sistemàtica, física o psicològica; una violència que en el segle XX europeu passa a convertir-se en un element consubstancial en qualsevol classe de conflicte, nacional o internacional. En el cas espanyol, les “Instruccions Reservades” del general Mola, àmpliament conegudes, deixaven clara l’actitud a seguir contra els enemics del colp; els bàndols declaratoris de l’Estat de Guerra dictats pels revoltats institucionalitzaran aqueixa violència mitjançant execucions sumàries i passejos que contribuiran a augmentar el número ja elevat per si mateix, de víctimes dels enfrontaments en els camps de batalla i els bombardejos de les ciutats de la rereguarda. La reacció popular contra la revolta conduirà, igualment, a actuar contra els considerats enemics de la República i de les seues reformes econòmiques, socials, polítiques… La fi de la guerra comportarà no la pau de la victòria sinó la violència de la venjança i de l’horror sobre i per als vençuts.

La implantació de la ideologia d’aqueixa nova Espanya banyada en sang es realitzarà a força d’exterminar als seus enemics, ja derrotats en els fronts de guerra, però permanents en la rereguarda, als quals calia eliminar, desarrelar; sense oblidar el desig de donar satisfacció a les ànsies de venjança dels familiars de les víctimes de la repressió deslligada en la zona que va escapar del control dels revoltats. El mitjà, centenars i centenars de tribunals militars, aplicant el Codi de Justícia Militar per a tota mena de delictes, que havien anat establint-se en cada província a mesura que avançava el conflicte bèl·lic, i que seguirien en funcionament una vegada finalitzat el mateix, encarregats de fer una neteja de la rereguarda derrotada, vençuda, amb un caràcter selectiu, però al temps buscant una espècie de compensació numèrica en cas de no tindre a l’abast als autors directes dels delictes; els objectius: els militars que els havien fet front al llarg dels anys del conflicte, les autoritats polítiques –governadors civils, alcaldes, regidors, presidents de les diputacions, etc.–, dirigents dels partits polítics republicans i d’esquerres, maçons, dirigents d’organitzacions obreres…, però també contra els simples militants o simpatitzants dels partits i sindicats d’esquerres, i contra determinades figures que es repeteixen en la majoria dels pobles, com ara el mestre nacional o el secretari de l’Ajuntament; encara que sens dubte, per la mateixa estructura de la societat espanyola dels anys trenta, la víctima principal de la repressió franquista va ser la classe obrera i llauradora.

I en la labor de manipulació de la memòria –camuflada com a procés de recopilació d’informació amb l’objectiu d’aplicar justícia–, per Decret de 26 d’abril de 1940, començarien els treballs de la “Causa General de la Revolució Marxista”, labor del Ministeri de Justícia encaminada a “reunir proves dels fets delictius comesos en tot el territori nacional durant la dominació roja”, encara que els seus vertaders objectius foren uns altres: fonamentar les acusacions dels consells de guerra, convertir la delació entre els veïns en una cosa normal i quasi obligatori, airejar de nou el “terror roig” dels anys de la guerra civil, i augmentar la divisió social entre vencedors i vençuts.

En aquesta primera fase del projecte ens centrarem en les víctimes mortals com a resultat d’aqueixes sentències de pena de mort dictades pels tribunals militars, així com un altre tipus de morts directament atribuïbles a aquesta acció repressiva, així com en aquells casos coneguts de valencians que van ser exterminats en els camps de concentració alemanys, on van anar a parar per la seua condició d’exiliats, a França fonamentalment, i l’ocupació de la mateixa per l’Alemanya nazi.

Centrant-nos en el cas del País Valencià, per l’evolució del conflicte, la província de Castelló seria la pionera a patir els efectes de l’aplicació del Codi de Justícia Militar sobre la seua població; Morella en menor mesura i, poc més tard Vinaròs, seran testimoni de les execucions de pena de mort dictades pels tribunals militars sobre civils i militars de les seues localitats pròximes, i que completaran les morts violentes produïdes a conseqüència de l’acció dels militars en el moment de l’ocupació dels pobles, de forma absolutament extrajudicial i més a conseqüència de l’abús.[1]

La resta del territori, des de l’1 d’abril de 1939, quedaria subjecte a la nova “normalitat”: els consells de guerra passen a celebrar-se en les delegacions de l’Auditoria de Guerra de València, Castelló i Alacant, així com als caps de partit judicial. Al costat de les tres capitals provincials, trenta-sis poblacions del País Valencià seran testimoniatge de l’aplicació de les seues sentències, acusats d’haver-se oposat a la ràpida victòria dels revoltats.

4.785 execucions de sentències de pena de mort executades en una sèrie de paratges determinats (“El Terrer” de Paterna, el “Riu Sec” de Castelló de la Plana, “Rabasa” a Alacant… o les tàpies dels cementeris de les localitats on se’n van instal·lar els tribunals militars).[2] Classificant-los pel seu lloc de procedència, ens trobem que 939 executats eren de la província de Castelló, 735 de la d’Alacant i 2.831 de la de València, als quals afegir els 72 casos de persones de les quals desconeixem el seu lloc de procedència, i els 208 procedents de les diverses províncies espanyoles que, per diversos motius, van ser executats en el nostre sòl.

Però no van ser aquestes les úniques morts violentes a les mans de les forces d’ordre públic o l’Exèrcit. Un nombrós grup d’espanyols, pensant que la lluita contra el franquisme no havia acabat, van continuar batallant per muntanyes i ciutats; una lluita armada plasmada en la figura del maqui, del guerriller urbà, dels atemptats, enfrontaments amb les forces de la Guàrdia Civil, deixant la seua vida per la Regió muntanyenca, el Racó d’Ademús, la Plana d’Utiel o la Costera, el Maestrat i els Ports. Tractats pejorativament com a bandolers, lladres, assassins, van ser considerats com un enemic molest al qual calia exterminar, igual que als seus punts de suport, sent la seua lluita considerada sempre com a matèria reservada amb la finalitat que la població en general desconeguera la seua existència o la importància de les seues activitats, encara que això sí, va generar una legislació especial: el Decret llei per a la Repressió del Bandidatge i Terrorisme, de 18 d’abril de 1947, que donava cobertura legal a la guerra bruta iniciada per a aconseguir el seu extermini. En aquesta base de dades ens trobarem amb guerrillers assassinats en el moment de la seua detenció, uns altres que van morir combatent, i altres davant un escamot d’execució; els treballs del Grup per la revolta de la Memòria Històrica de Castelló ens parlen de 55 morts violentes a conseqüència de la lluita contra el maqui a la província de Castelló, a les quals afegir els 130 casos identificats a la província de València. En aquest apartat podrien entrar aquells membres de la guerrilla urbana abatuts als carrers de València per elements de la Policia, quan feien activitats de repartiment de propaganda, contraban d’armes, documents, o assalts per a recaptar fons amb què mantenir la infraestructura de la muntanya; o morts com a resultat de l’actuació policial en els interrogatoris… labor que continuaria fins al final de la dictadura. Per a ells va ser promulgada la Llei de Seguretat de l’Estat, de 29 de març de 1941.

Centrant-nos en el cas del País Valencià, per l’evolució del conflicte, la província de Castelló seria la pionera a patir els efectes de l’aplicació del Codi de Justícia Militar sobre la seua població; Morella en menor mesura i, poc més tard Vinaròs, seran testimoni de les execucions de pena de mort dictades pels tribunals militars sobre civils i militars de les seues localitats pròximes, i que completaran les morts violentes produïdes a conseqüència de l’acció dels militars en el moment de l’ocupació dels pobles, de forma absolutament extrajudicial i més a conseqüència de l’abús.[1]

La resta del territori, des de l’1 d’abril de 1939, quedaria subjecte a la nova “normalitat”: els consells de guerra passen a celebrar-se en les delegacions de l’Auditoria de Guerra de València, Castelló i Alacant, així com als caps de partit judicial. Al costat de les tres capitals provincials, trenta-sis poblacions del País Valencià seran testimoniatge de l’aplicació de les seues sentències, acusats d’haver-se oposat a la ràpida victòria dels revoltats.

4.785 execucions de sentències de pena de mort executades en una sèrie de paratges determinats (“El Terrer” de Paterna, el “Riu Sec” de Castelló de la Plana, “Rabasa” a Alacant… o les tàpies dels cementeris de les localitats on se’n van instal·lar els tribunals militars).[2] Classificant-los pel seu lloc de procedència, ens trobem que 939 executats eren de la província de Castelló, 735 de la d’Alacant i 2.831 de la de València, als quals afegir els 72 casos de persones de les quals desconeixem el seu lloc de procedència, i els 208 procedents de les diverses províncies espanyoles que, per diversos motius, van ser executats en el nostre sòl.

Però no van ser aquestes les úniques morts violentes a les mans de les forces d’ordre públic o l’Exèrcit. Un nombrós grup d’espanyols, pensant que la lluita contra el franquisme no havia acabat, van continuar batallant per muntanyes i ciutats; una lluita armada plasmada en la figura del maqui, del guerriller urbà, dels atemptats, enfrontaments amb les forces de la Guàrdia Civil, deixant la seua vida per la Regió muntanyenca, el Racó d’Ademús, la Plana d’Utiel o la Costera, el Maestrat i els Ports. Tractats pejorativament com a bandolers, lladres, assassins, van ser considerats com un enemic molest al qual calia exterminar, igual que als seus punts de suport, sent la seua lluita considerada sempre com a matèria reservada amb la finalitat que la població en general desconeguera la seua existència o la importància de les seues activitats, encara que això sí, va generar una legislació especial: el Decret llei per a la Repressió del Bandidatge i Terrorisme, de 18 d’abril de 1947, que donava cobertura legal a la guerra bruta iniciada per a aconseguir el seu extermini. En aquesta base de dades ens trobarem amb guerrillers assassinats en el moment de la seua detenció, uns altres que van morir combatent, i altres davant un escamot d’execució; els treballs del Grup per la revolta de la Memòria Històrica de Castelló ens parlen de 55 morts violentes a conseqüència de la lluita contra el maqui a la província de Castelló, a les quals afegir els 130 casos identificats a la província de València. En aquest apartat podrien entrar aquells membres de la guerrilla urbana abatuts als carrers de València per elements de la Policia, quan feien activitats de repartiment de propaganda, contraban d’armes, documents, o assalts per a recaptar fons amb què mantenir la infraestructura de la muntanya; o morts com a resultat de l’actuació policial en els interrogatoris… labor que continuaria fins al final de la dictadura. Per a ells va ser promulgada la Llei de Seguretat de l’Estat, de 29 de març de 1941.

També es recullen en la base de dades els morts en els centres de reclusió, sota el nom que siga, sabent que víctimes són igualment totes aquelles que van patir privació de llibertat per motius polítics, ideològics o socials, sense necessitat de perdre la vida. Des dels improvisats o reutilitzats camps de concentració, a les presons locals, comarcals o provincials (Model, Sant Miquel dels Reis, El Puig, Santa Clara, Reformatori d’Adults…) com a llocs de reclusió, explotació i amuntegament, on les malalties comunes van passar a convertir-se a vegades en mortals, i més en el cas dels xiquets que acompanyaven a les seues mares tancades, víctimes igualment d’aqueixes condicions infrahumanes en què es trobaven. Quasi un miler de morts de preses i presos mentre complien sentència, són recollides en els diferents registres civils de les localitats on estaven situats els centres. I són només una mostra.

Però com s’ha indicat, aquesta és tan sols una primera fase del projecte, perquè víctimes són igualment totes aquelles que van ser condemnades a penes de presó (30, 20, 12 o 6 anys) i que van perdre part de la seua vida entre reixes per les seues idees, creences o actes en defensa de la democràcia; víctimes són igualment aquells integrants dels batallons de treball, vertaders esclaus moderns, que van alçar canals, ponts, pantans, explotats per empresaris amb el beneplàcit i benefici del govern a través d’institucions com la Redempció de Penes pel Treball; víctimes són igualment aquelles que van ser condemnades a penes pecuniàries (Llei de Responsabilitats Polítiques de 9 de febrer de 1939) en funció de les sentències dictades pels tribunals militars, multes que havien de satisfer-se encara que el condemnat haguera sigut afusellat, i que portarien a la ruïna a moltíssimes famílies; víctimes són igualment tots aquells depurats dels seus llocs de treball, especialment els membres de l’administració i del funcionariat (local, provincial o nacional, de justícia, d’ensenyament, sanitat, veterinària…) i d’aquelles indústries que treballaren per a l’Estat, i aquelles que van aprofitar la conjuntura per a desfer-se dels seus empleats més problemàtics i combatius. Es dirà que durant els anys del conflicte, en la zona on va fracassar la revolta es va dur a terme un procés similar amb els considerats enemics de la República (depuracions, denúncies, multes, confiscacions…) però a diferència de l’ocorregut en els anys de la postguerra, aquestes, finalitzada la guerra van poder recuperar les seues propietats, els seus llocs de treball, i canviar els anys tancats per beneficis, avantatges, prebendes, ajudes, etc., etc.

La Llei d’Ordre Públic de 1959, els estats d’excepció, la suspensió del Fur dels Espanyols en moments crítics, la creació en 1963 del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), o les execucions d’aquells que intentaven fer trontollar el règim, seran alguns dels aspectes de la repressió del segon franquisme, amb la seua reguera de víctimes que hauran de ser incloses.

Cens obert a modificacions com a resultat de l’anàlisi de les fonts documentals en procés d’investigació; morir a la presó o estar en ella no és sinònim de ser pres polític (i en els registres civils no es fa constar aquesta característica); aparéixer recollit en els llistats elaborats per a la Causa General no ha de ser-ho de víctima de la repressió en la rereguarda: entre ells els calia sí que van arribar a revoltar-se o tenien clara intenció de fer-ho, i van morir per un acte de defensa del govern legalment establert (clars exemples d’ells els tenim en els militars dels aquarteraments de València per exemple, detinguts per les forces d’ordre que es van mantenir lleials al Govern i pels propis milicians que els van acompanyar en l’ocupació de les casernes de l’Albereda, o d’Alcoi, o de Xàtiva…, però també es troben aquells paisans que estaven a l’espera de la revolta militar, com a forces de suport, militants de Falange i Tradicionalistes, organitzats i a vegades armats; un clar exemple el tenim en els detinguts quan pretenien atacar la presó d’Alacant i alliberar a José Antonio, pres en el Reformatori d’Adults; o aquells morts en els fronts de guerra, bé per acció de guerra, bé per pretendre desertar i passar-se a les files dels revoltats; perquè per injusta que semble, estaven sota la jurisdicció militar, en zona de combat); d’altra banda, entre els executats en la postguerra sens dubte hi hauria alguns d’aqueixos “incontrolats” autors dels assassinats massius dels primers mesos del conflicte, que poc tenen a veure amb la grandesa de la democràcia i la defensa dels seus valors, sinó tan sols amb la satisfacció dels instints més depravats. I, igual que els testimoniatges orals ens informen dels qui van ser víctimes, també poden fer-ho dels qui van ser botxins.

Vicent Gabarda Cebellán

Doctor en Història. Universitat de València

Paterna, 2 d’octubre de 2022

[1] Encara que es van donar especialment a la província de Castelló, se sap d’aquesta mena d’actes per tota la geografia valenciana, sent la seua quantificació dificultosa per inscriure’s a posteriori en el Registre Civil, i fàcilment confondre una víctima per l’acció de les tropes republicanes d’evacuació, amb una víctima del propi procés d’ocupació per les tropes franquistes; en altres ocasions es tracta d’execucions sumàries d’elements del derrotat Exèrcit Republicà i personal civil, tancats en uns improvisats camps de concentració, o ja més organitzats (Albatera, però també Portaceli, Moncofa, i tants altres) i que no dubten a disparar davant el menor indici de resistència, sense judici previ, com a manera d’imposar disciplina; i encara que hi ha més sens dubte, les morts ocorregudes en el port d’Alacant, resultat de la desesperació, que va portar al suïcidi a molts dels quals allí esperaven els vaixells (hi ha constància en el Registre Civil d’Alacant, però no de tots els que es descarregaren un tir en la templa, es van tallar les venes o es van llançar al dic morint ofegats).

[2] En la província de Castelló, a més d’en la mateixa capital es van dur a terme execucions (i consells de guerra) en Vinaròs, Borriana, Borriol, Morella, Sogorb i Vila-real; en la d’Alacant es realitzaren a més en Albatera, Alcoi, Dénia, Elda, Elx, Monòver, Novelda, Oriola, Villena i Xixona; i en la de València, en Albaida, Alberic, Alzira, Aiora, Benaguasil, Carlet, Énguera, Gandia, Godella Llíria, Ontinyent, Paterna, Requena, Sagunt, Sueca, Torrent, Utiel, València, el Villar, Xàtiva, Xelva i Xiva.